L'exposició Trans Sexual Express Barcelona 2001: Un clàssic per al tercer mil·lenni tractarà dels canvis a les polítiques del sexe, la sexualitat i el gènere, així com de la reinvenció de les relacions afectives. El títol de l'exposició juga amb la idea de mobilitat, ateses l'experiència vital i la formació de la identitat com un trànsit continu, com un constant esdeveniment. El subtítol al·ludeix irònicament a la reinvenció del cànon des de noves posicions estètiques i ideològiques.

Trans Sexual Express Barcelona 2001 pretén anar més enllà de les nombroses exposicions centrades al cos que es van fer als 90. El cos és, efectivament, el camp de batalla on s'hi creuen el sexe, la sexualitat, el gènere, la raça i la classe, el global i el local, el passat i el futur, el centre i els marges. A Trans Sexual Express Barcelona 2001 la subjectivitat, la recerca de la igualtat i la solidaritat s'articularan per a elaborar una reflexió incisiva vers els usos socials que encasellen les identitats i per celebrar l'obertura cap a la diversitat i el polimorfisme. En aquest sentit, és el nostre propòsit plasmar la diferència que cerca la igualtat. Per això convidarem una sèrie d'artistes de diferents llocs del món que mostraran com els problemes de sexe, sexualitat i gènere estan lligats a ideologies que es recolzen en polítiques d'exclusió destinades a mantenir el domini d'uns sobre altres.

TSEB 2001 es centrarà en l'art social elaborat per les noves radicals sexuals, racials i de classe que qüestionen tant els models imposats per la cultura de masses com els inquietants avenços de la biotecnologia, alhora que desenvolupen una polimorfa capacitat per a reinventar el propi cos. TSEB es preocupa per la dissolució de les fronteres que separen i jerarquitzen les disciplines artístiques i per la globalització com a pedra de toc de la doctrina neoliberal que pretén esborrar les diferències amb la seva accelerada uniformització. Per tot això TSEB 2001 serà una exposició transgeneracional, transsexual i transnacional.

El fet que el Centre d'Art Santa Mònica es trobi situat al final de les Rambles, prop del port, és un valor afegit per a l'exposició, tant perquè el port és en si mateix una metàfora de la circulació de productes, com per la gran quantitat de bars freqüentats per homes, dones i travestis que es dediquen a la prostitució, i pels seus clients. L'existència de bordells a la zona permetrà explorar el tema dels intercanvis sexuals, les mancances, els fantasmes així com les relacions de submissió i de poder que circulen entre ells. El fet d'incloure algun d'aquests locals com a satèl·lits de l'exposició farà més poroses les parets del Centre d'Art Santa Mònica tot creant un flux que connectarà no només el dins i el fora sinó també el real i el simbòlic.

Les comiss@ries

Rosa Martínez és crítica d'art i comissària independent amb seu a Barcelona, Hèlsinki i Belo Horizonte. Directora artística de la 5ª. Biennal Internacional d'Istanbul (1997), de la 3ª. Biennal Internacional SITE Santa Fe (Santa Fe, New Mexico, USA, 1999) i de la Biennal EVA 2000 (Limerick, Irlanda). El 1999 va ser nomenada "The Best Curator in the World" per la WAC (World Association of Curators) i és membre honorari del Pelícan Art Club.

Xabier Arakistain és analista cultural, escriptor, DJ i comissari independent. Actualment està ultimant la seva tesi doctoral "Transformaciones de las identidades de género en la imágen fílmica: El travestismo en el cine comercial 1980-2000". Com a DJ ha actuat a boutiques de Prada i Calvin Klein, així com al Museu Guggenheim de Bilbao, ciutat on resideix. També està preparant la producció del seu primer single "Tenía Razón" per al segell independent Austrohúngaro.

Artistes

Ana Laura Alaez (Espanya), Janine Antoni (Bahamas/USA), Monica Bonvicini (Itàlia), Leigh Bowery (Gran Bretanya), Helena Cabello/ Ana Carceller (Espanya), Carles Congost (Espanya), Hsia-fei Chang (Taiwan/França), Patty Chang (USA), Divine David (Gran Bretanya), Tracey Emin (Gran Bretanya), Cristina Garcia Rodero (Espanya), Miguel Angel Gaueeca (Espanya), Chris Korda (USA), Oleg Kulik (URS), Elahe Massumi (Iran/USA), Priscilla Monge (Costa Rica), Nikos Navridis (Grècia), Rivane neunschwander (Brasil), Ocaña (Espanya), Henrik Olesen (Dinamarca), Ebru Ozsecen (Turquia/Holanda), Santiago Sierra (Espanya/Mèxic), Salla Tykka (Finlàndia)

Una sèrie de treballs al voltant de la joventut i ordenats amb una estructura assagística, que tot plegat s’encobreix sota la forma d’una oficina. Oficina perquè el que cal no és analitzar les imatges derivades de la joventut sinó gestionar-les. Però l’intent de representar aquesta joventut és més aviat un intent de comprovar la impossibilitat de fer-ho. Més que imatges, són les restes d’activitats, com ara un seminari d’estudiants, les fotos fetes per ells mateixos o bé un sondeig televisiu i els rastres del pas de joves per una sala d’exposicions és allò que construeix un discurs precari. La majoria de treballs que durant els darrers anys he realitzat connectats amb aquesta temàtica donen la impressió que mai ets a temps de representar la joventut: sempre fas tard. Tal vegada perquè la consistència de la imatge pública de la joventut no és la consistència de l’experiència que representa. La imatge de la joventut, que en certa manera ha estat expropiada als mateixos joves, cal trencar-la per veure-la.

Tal com diu la presentadora que obre els dos únics capítols d’un programa de televisió improbable (Temps total, 1999 i Mil cares, 2000), aquesta exposició pot ser considerada "una enquesta sense valor sociològic". El treball consisteix, per tant, en documentar sense pensar que allò té una representativitat social.

Aquest projecte té el seu antecedent en la "Oficina per a la tematització de la joventut", projecte que es va presentar a la Sala Reus del MCSV, entre el 22 de desembre del 1999 i el 19 de febrer del 2000. per a aquesta presentació a l’espai VAU del Centre d’Art Santa Mònica l’oficina es planteja com un espai on es desplega una conferència amb diapositives que pren per tema el fenomen de l’explotació de la joventut com a una imatge. El to d’aquesta presentació hauria de ser falsament analític; és a dir, que amb la pretensió de descriure una joventut real allò que en surt és una altra ficció.

Carles Guerra